Sakura, els cirerers en flor

Quan s’apropa la primavera no puc evitar recordar aquell viatge. Jo volia veure Sakura que significa els cirerers en flor.

Quan vaig arribar a Tokio feia mal temps i plovia i no sabia si podria ver Sakura. Viatjava amb una amiga i el primer que vam fer va ser visitar el nostre mestre de bonsai Takeo Kawabe que viu a la ciutat d’Omiya. Només en veure’l  li vam preguntar  si podríem veure els cirerers florits i ens va dir que estiguéssim tranquil·les, que sí els veuríem, però jo no ho veia clar perquè els arbres estaven molt endarrerits.

Vam tenir la oportunitat de veure la seva col·lecció de bonsais i fins i tot vam fer el transplantament d’una preciosa savina amb la seva ajuda i supervisió. Vam passar uns dies fantàstics. També vam fer una mica de turisme: Niko, Kioto, Kamakura, on vaig poder veure el primer cirerer en flor, un arbre molt vell, completament apuntalat, les seves flors eren una meravella. Jo estava molt impacient per veure Sakura  amb tot el seu esplendor.

Quan vam tornar a Omiya els arbres ja començaven a florir, llavors en Takeo ens va portar a veure Sakura de veritat, no se m’oblidarà mai de la vida, havia milers d’arbres completament florits. Els arbres deixaven caure les branques plenes de flors sobre el riu a banda i banda, amb els seus colors meravellosos, movent-se sobre les aigües . No es pot explicar, simplement va ser meravellós, la gent es reunia als jardins per compartir aquell espectacle. Després encara vam poder gaudir uns dies més de Sakura. Tots els que estimem els bonsais i la natura en general ho hauríem de veure encara que sigui una vegada a la vida.

Bon Sakura a tothom

Charo Garcia

Publicat dins de General | Deixa un comentari

IKEBANA

En general, quan parlen d’Ikebana, ens referim a l’arranjament floral japonès. Aquesta pràctica va arribar al Japó a través de la Xina i el budisme però de mica en mica, va passar de ser una cerimònia tradicional de tipus religiós, a ser practicada per la noblesa i en l’actualitat és un art estès per tot arreu.

Hi ha moltes escoles que ensenyen ikebana. La primera escola que va sorgir, al segle XV, va ser l’escola de “Ikenobo”, és la més antiga amb més de 500 anys d’experiència, té la seu a Kyoto i està representada amb delegacions a tot el món.

(Treball de Moribana en un recipient rodó on s’han utilitzat materials com el sálix, anthurium, ilex i cúrcuma)..

Seguint els ensenyaments d’aquesta escola, a l’hora de fer una composició, hem de tenir en compte el material, el tipus de recipient, el lloc on va destintat l’ikebana, l’estació de l’any… i en funció dels diferents estils, parlem de:

  • “ MORIBANA”, on predominen els recipients més aviats baixos, ja siguin rodons, rectangulars o bé irregulars. Les flors i branques es claven en una base de pinxos anomenada Kenzan.
  • “NAGEIRE”, basat en el treball amb un gerro alt, no s’utilitza cap kenzan i els materials s’intercalen al voltant d’uns trossos de pals, formant una creu, que es subjecten falcats amb les parets del gerro.
(Treball de Shoka utilitzant només un material : Aspidistra).
  • “SHOKA”,  representa la forma viva de les plantes que están arrelades al terra i que van creixent cap amunt. Podem parlar de dues variants, “Shoka Shofutai”, és un estil tradicional, basat en unes normes determinades i “Shoka Shimputai”, un estil més lliure i modern.
  • “RIKKA”, suggereix la bellesa de tot un paisatge natural (muntanyes, aigua, pobles) que s’expressa en un gerro. També amb  dues variants, “Rikka Shofutai”, on predominen les normes i “Rikka Shimputai”, on hi ha una major llibertat en quant a la composició.
(Treball de RIKKA, fet amb els següents materials: Cyperus, iris pseudocorus, lisianthus, hipericum, phisalis i drácena floridabiuti.)
  • “LLIURE”, deixant l’elaboració de la composició a la imaginació i creativitat de cadascú.

Ikenobo considera que la bellesa no està tan sols en una flor oberta, està també en una poncella, en una fulla que comença a groguejar o en una branca mig trencada per la tempesta o pel vent.

(Paisatge d’hivern, utilitzant un recipient. Materials: Anthurium, cedre, ilex, pi i roques)

Si aprofundim en el Ikebana, veurem que va més enllà d’una simple col·locació de flors, fulles i branques, no és tan sols un art floral…, és un estil de vida on prenen importància conceptes com la tradició, l’espiritualitat, l’ observació, l’espai, el pas del temps, la creació, l’harmonia, l’essència, la senzillesa, la contemplació… i en general la Naturalesa en totes les seves manifestacions.

(Compòsició lliure utilitzant dos recipients i materials com les anémones, espígol, falgueres, branques d’alzina i filferro enrotllat)

Ikebanes i text, realitzats per Josefina Espallargas Bella.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Yamadori bonsai

La recuperació d’arbres del camp o de la muntanya  és una tècnica que ens permet tenir un arbre que amb pocs anys de formació pot esdevenir un gran bonsai, en japonès s’anomenen yamadoris.  A vegades es poden trobar a la natura arbres que per les seves condicions de vida no han crescut molt  i el pas del temps els ha deixat empremtes en forma de llenya seca. Són arbres que han crescut als camins , entre roques o que els han podat durant una neteja forestal o inclús durant  el manteniment de línies elèctriques.

Recuperar aquests arbres és difícil i només aconsello fer-ho a aquelles persones que tenen els mitjans i saben com fer-ho, per assegurar la supervivència de l’arbre. Un altre aspecte molt important a tenir en compte és que no tots els arbres es poden recuperar. Estic parlant d’espècies en perill d’extinció,  expressament protegides per l’administració, o bé tampoc es pot arrencar arbres en espais amb protecció mediambiental, ni tampoc en finques privades sense l’autorització del propietari. Per tant hem de assumir  que la recuperació de yamadoris és una pràctica molt seriosa pel que fa a les normes mediambientals i per assegurar la supervivència de l’arbre.

Hi ha una diferència molt important a l’hora de recuperar un arbre. És més fàcil recuperar un arbre de fulla caduca que un arbre de fulla perenne, perquè el primer es pot arrencar a arrel nua i el segon no.

El millor moment per fer un yamadori és durant l’època de transplantament, perquè és el moment en que l’arbre està a punt de brostar i preferentment si ha plogut uns dies abans. És més fàcil picar a terra i es recuperen més arrels.

Com puc fer un yamadori bonsai? (atenció! procediment per recuperar un arbre de  fulla caduca)

  • En primer lloc cal fer la selecció de l’arbre. Si l’arbre és petit i no massa vell les garanties són més grans. Si l’arbre és molt gran o es vell és més difícil recuperar-lo perquè les arrels fines estan molt lluny de la soca. En aquests casos seria millor recuperar l’arbre en dos o 3 anys.
  • En segon lloc cal fer una poda estructural per veure les possibilitats de l’arbre. No arrencarem un arbre que no estiguem prou convençuts del seu potencial com a bonsai.
  • Es fa una rassa al voltant, prou lluny de la soca, per aprofitar les arrels més llargues. Jo utilitzo un pic perquè em permet fer una bona palanca i treure pedres grosses. Recordo la primera vegada que vaig anar a recuperar en una sortida de l’associació.
  • Va aparèixer el Sr Amenós amb un pic a l’espatlla, jo em vaig posar les mans al cap perquè pensava que els bonsais eren arbres petits. Vam treure una soca d’olivera entre varies persones.  Aquell pic era una màquina, bé la màquina era el senyor Amenós ja ja.
  • Foradar per baix del perímetre de la rassa fins arribar a l’arrel més grossa, potser que tingui pivotant, aquesta és una operació complicada si no volem desfer el pa d’arrels. Tallar l’arrel pivotant amb  una serra de podar, jo porto una serra elèctrica  amb bateria que va molt bé
  • Treure el pa d’arrels del forat i utilitzar una picoleta per eliminar les pedres i la terra sobrant. Quan surtin les arrels utilitzar un palillo o un ganxo metàl·lic. Si la terra està molt compactada esperar a arribar a casa i netejar amb una manega.

  • Podar totes les arrels gruixudes i deixar només les fines. Polvoritzar amb un esprai amb aigua durant la neteja d’arrels per evitar la deshidratació, sobretot si fa vent. Tapar el forat del terra.

  • Embolicar el pa d’arrels en draps humits o amb molsa. Transportar en un cabàs gran o contenidor de plàstic i falcar bé l’arbre per a que no es mogui. Evitar el moviment assegura que no es trenquin les arrels més fines.
  • Transplantament  a un contenidor d’entrenament. Netejar bé la soca  de les restes de terra i pedres, si es pot utilitzar mànega.
  • Si es possible serrar la soca per baix sense perdre arrels fines. Afinar la poda que hem fet al camp. Us recomano que talleu tot el que no us agrada, no penseu que si talleu poc tindreu més possibilitats de recuperació. Si deixeu branques gruixudes que no han de formar part de l’arbre en un futur, al final s’hauran de tallar, i  podeu perdre 3 o 4 anys  de treball. Segellar amb pasta tots els talls de branques i arrels.
  • Plantar en un contenidor on càpiguen bé totes les arrels. Fer una barreja d’akadama i pomice al 50 % (tot ben garbellat, sense pols) i  afegir una petita quantitat de carbó a la mescla.

  • Preparar la torreta. Tapar els forats amb una reixeta, fixar uns filferros a la base per lligar l’arbre i posar una capa de drenatge amb grava volcànica o pomice més gruixut.
  • Aplicar hormones (opcional). Es posa el pa d’arrels dins d’una bossa que conté hormones d’arrelament  en pols, i es tanca per la part del tronc. Es mou una mica la bossa i al cap d’un moment totes les arrels estaran cobertes d’una fina capa blanca d’hormones.
  • Afegir una part de substrat,  posar l’arbre dins de la torreta, col·locar be les arrels i lligar la soca amb els filferros que hem preparat. Afegir la resta de substrat procurant omplir tots els racons. Ajudar-nos d’un palillo fent moviments de rotació (no clavar el palillo). ´
  • És molt important que l’arbre quedi ben fixat. Si no ens ha quedat bé, fixar-lo per fora amb filferros.
  • Regar abundantment fins que l’aigua surti per baix i sigui clara, per eliminar tota la pols. Posteriorment regar amb un activador d’arrels (si heu posat hormones no cal), aminoàcids o Lombrico arrels funciona prou bé.

  • Situar l’arbre a raser del vent o hivernacle, en un lloc que tingui sol no massa fort, per exemple al matí. L’escalfor estimularà l’activació de les arrels.
  • Quan arriba el moment de la brosta i veus com l’arbre recuperat comença a despuntar és un moment de gran alegria. A partir d’aquest moment l’arbre ha de créixer de forma lliure, ha de formar un nou pa d’arrels i per això necessita fer fulles i branques noves. El podem deixar així un any o dos segons la força que tingui. No cal tenir pressa

José Luis Garcia

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Plantes d’acompanyament

Quan ens endinsem en el món del bonsai, descobrim complements que inicialment no els havíem donat  cap importància, però que formen part de un conjunt ornamental i simbòlic on l’arbre és el protagonista principal.  Aquest és el cas particular de les plantes que acompanyen els bonsais a les exposicions.

Graminea

El mateix podríem dir d’altres complements com les tauletes, tarimes de fusta treballada que serveixen per destacar el bonsai, o dels Kakejikus o Kakemonos, pintures o cal·ligrafies en un rotlle de penjar. També de vegades s’utilitzen els Suisekis, que són pedres que representen paisatges o figures humanes o de animals; o els Tenpais, figures de bronze, habitualment d’objectes, animals o persones. Tots aquests complements  ajuden a donar al conjunt de la composició una visió mes atractiva des del punt de vista estètic, i alhora, més representativa de la història que volem expressar.

Les plantes d’acompanyament són plantes silvestres, que tot i ser uns complements molt més humils que els propis bonsais, tenen també el seu propi protagonisme, tant per ajudar a expressar l’estació de l’any a la què ens trobem, com per donar un punt de contrast de l’arbre que estem exposant. Les plantes d’acompanyament i la seva relació amb l’arbre, ens ajuden a traslladar-nos mentalment als paratges naturals d’origen de l’espècie del bonsai exposat.

Les plantes d’acompanyament quan s’exposen com a complement dels bonsai en les exposicions s’anomenen SHITAKUSA.

A continuació es descriuen algunes normes bàsiques per presentar correctament la planta d’acompanyament al costat del bonsai en una exposició:

Rosa sp. amb fruits

-Les plantes no haurien de superar l’alçada que té la base de l’arbre sobre la torreta, és a dir, haurien de ser més baixes que la suma de la tauleta d’exposició més el test del bonsai. Únicament està permès que sobrepassin aquesta alçada les flors de les pròpies plantes. L’excepció es donaria en arbres alts, com l’estil literat, que sí que es podria acompanyar amb plantes més altes.

Pyrrosia en roca

-Les plantes no se situen en línia amb l’arbre principal, sinó que lleugerament per davant a fi de donar una profunditat a la composició.

-Les plantes han d’estar en harmonia amb el bonsai, i no li haurien de treure protagonisme, s’han de cuidar les proporcions.

-Les plantes exposades haurien de donar una sensació de maduresa en el test, sinònim de tenir anys de plantat, no es contemplen presentacions amb plantacions recents.

-Si exposem un arbre amb flor, la planta hauria de ser sense flor, i a l’inrevés: si l’arbre no té flors podem exposar una planta florida que li farà de contrast, malgrat que  també podem posar plantes sense flors en aquest cas. Es pot aplicar aquest mateix tipus de criteri en el cas de plantes o bonsais en fruit. En arbres d’estil literat o estirats per el vent, que acostumen a representar arbres que viuen en condicions difícils al seu medi natural, la planta d’acompanyament hauria de reflectir en certa manera aquest caràcter, per tant no hauria de ser excessivament frondosa.

-Entre el bonsai i la planta hauria d’haver una distància a considerar tenint en compte l’alçada, el moviment, i la dinàmica de l’arbre. Si dibuixem una diagonal imaginària des de la capçada de l’arbre passant pel vèrtex de la branca principal hauríem de situar la planta d’acompanyament al final d’aquesta línia imaginària.

Saxifraga amb flor

-Les plantes no es posen mai directament sobre el tapet, haurien de col·locar-se sobre una base de fusta tipus jita (rodantxa fina de fusta) o similar. També es poden posar sobre tauletes de fusta cuidant sempre l’alçada, o sobre estoreta o entramats de bambú.

-Les plantes haurien de situar-se oposades a la direcció principal del bonsai. Si fos un estil vertical sense direcció predefinida, se situarien oposades a la rama principal de l’arbre o de més volum.  Les plantes també haurien de col·locar-se de forma que la direcció de la planta es dirigeixi cap a l’arbre de la composició.

Falguera autòctona

-Les torretes que contenen les plantes haurien de ser en principi senzilles quant a colors o esmaltats, tot i que darrerament  també s’accepten i s’han posat de moda colors més llampants i formes més irregulars, així com també testos amb dibuixos. Una altra bona opció es plantar-les en roques o troncs, suggerint el seu medi natural, en aquests casos se solen combinar amb molsa.

-Existeix una variant que es diferencia dels SHITAKUSA habituals, perquè la plantació es realitza en una bola de molsa, sense torreta, aquest tipus de composicions es coneix amb el nom de KOKEDAMAS.

-Les plantes d’acompanyament són com petits bocins de natura que podríem trobar en qualsevol indret de la muntanya o als camps més o menys propers, i que a la fi aconsegueixen enganxar tant com el propi bonsai en si mateix.

Falgueres, gramínies, lliris, geranis, campanulas, violetes, equisetum (cua de caball), fragàries (maduixeres), orquídies, sempervivums, joncs, saxifragues, molses…  són alguns exemples de les més utilitzades, però el llistat podria ser inacabable.

Imperata cilíndrica amb coloració de tardor

També es poden presentar en exposicions individualment, o en composicions combinant diferents especies en el mateix test, aleshores, ja no es tenen en consideració les limitacions d’alçada. Aquest tipus de composicions són conegudes amb el nom de KUSAMONO.

En els kusamonos és encara més important el fet de reflectir l’estació de l’any, mitjançant les seves flors, fruits o fins i tota amb el color o l’estat del seu fullatge. Així es pot recordar el seu habitat natural i el seu origen.

En un principi les plantes havien de tenir relació amb l’hàbitat en què viu el Bonsai, encara que actualment no és té tant en compte aquesta qüestió.

A les exposicions de bonsai, el arbres grans, que s’exposen com a exemplars individuals, haurien d’anar acompanyats de la seva respectiva planta d’acompanyament, o complement.

Els arbres mitjans s’acostumen a presentar en composicions de tres elements, dos bonsais i una planta d’acompanyament. La planta  se situaria entre els dos bonsais però mai equidistant dels dos, sinó que habitualment se situa més a prop del bonsai de menys entitat de manera que el conjunt quedi visualment asimètric. Sempre s’hauria de procurar que els bonsais mitjans no siguin del mateix volum, un hauria de ser lleugerament més gran que el altre. La planta hauria d’estar orientada cap a l’arbre principal de la composició.

En les composicions de mames o shoins, es poden fer conjunts de 3, 5 o 7  elements, on només un, tan sols, acostuma a ser una planta d’acompanyament.

Per conrear les plantes, es poden utilitzar els mateixos substrats de bonsai, però garbellant la pols del substrat, i preferiblement de granulometria mes petita, d’aquesta forma poden  conservar  millor la humitat ja que estan  plantades en testos més aviat petits.

Molsa

Desitjo que aquest article d’aproximació a les plantes d’acompanyament us ajudi a tenir una mica més clar el seu paper en el món del bonsai, i que vosaltres també arribeu a tenir aquest sentiment d’estima cap aquests petits i insubstituïbles bocins de natura com a mi m’ha passat.

Pere Amenós

Publicat dins de General | 1 comentari

Batalla contra la phytophtora

Avui us vull parlar d’un pi que vaig recuperar fa temps. Després de 2 anys de conreu, quan l’arbre estava ben arrelat, el vaig treballar en un taller que va fer el mestre japonès Takeo Kawabe  en una de les seves visites a Tarragona. L’arbre estava prou fort i el treball realitzat va ser molt bonic. L’arbre va evolucionar positivament després del treball però al cap d’un temps vaig descobrir que tenia unes taques a les fulles, era la phytophtora. Quan sents aquest nom és per espantar-se  i de seguida vaig tractar l’arbre amb diferents fungicides. Però l’arbre no responia positivament i cada vegada estava pitjor. A la foto següent es pot apreciar la greu afectació que li havia provocat el fong.

Jo ja havia llançat la tovallola però de nou ens va visitar el mestre Kawabe i quan va veure l’arbre em va dir: “Charo l’arbre està molt malalt però proba aquest tractament: sulfata cada 15 dies amb un fungicida diferent”. La primera vegada vaig fer servir Quadris, al cap de 15 dies vaig utilitzar Pelt i després el vaig tractar amb Previcur. L’arbre va reaccionar i de mica en mica es va recuperar. Encara ara segueixo fent-li tractaments amb fungicides però més distanciats en el temps. Podeu veure l’evolució que ha fet a les fotos.

No és un arbre fantàstic, però estic contenta d’haver-lo salvat, tot i que diuen que aquesta malaltia sempre està latent. Espero que us serveixi la meva experiència si mai teniu, millor que no, el mateix problema.

Consolación García

Publicat dins de General | Deixa un comentari