Plantes d’acompanyament

Quan ens endinsem en el món del bonsai, descobrim complements que inicialment no els havíem donat  cap importància, però que formen part de un conjunt ornamental i simbòlic on l’arbre és el protagonista principal.  Aquest és el cas particular de les plantes que acompanyen els bonsais a les exposicions.

El mateix podríem dir d’altres complements com les tauletes, tarimes de fusta treballada que serveixen per destacar el bonsai, o dels Kakejikus o Kakemonos, pintures o cal·ligrafies en un rotlle de penjar. També de vegades s’utilitzen els Suisekis, que són pedres que representen paisatges o figures humanes o de animals; o els Tenpais, figures de bronze, habitualment d’objectes, animals o persones. Tots aquests complements  ajuden a donar al conjunt de la composició una visió mes atractiva des del punt de vista estètic, i alhora, més representativa de la història que volem expressar.

Les plantes d’acompanyament són plantes silvestres, que tot i ser uns complements molt més humils que els propis bonsais, tenen també el seu propi protagonisme, tant per ajudar a expressar l’estació de l’any a la què ens trobem, com per donar un punt de contrast de l’arbre que estem exposant. Les plantes d’acompanyament i la seva relació amb l’arbre, ens ajuden a traslladar-nos mentalment als paratges naturals d’origen de l’espècie del bonsai exposat.

Les plantes d’acompanyament quan s’exposen com a complement dels bonsai en les exposicions s’anomenen SHITAKUSA.

A continuació es descriuen algunes normes bàsiques per presentar correctament la planta d’acompanyament al costat del bonsai en una exposició:

-Les plantes no haurien de superar l’alçada que té la base de l’arbre sobre la torreta, és a dir, haurien de ser més baixes que la suma de la tauleta d’exposició més el test del bonsai. Únicament està permès que sobrepassin aquesta alçada les flors de les pròpies plantes. L’excepció es donaria en arbres alts, com l’estil literat, que sí que es podria acompanyar amb plantes més altes.

-Les plantes no se situen en línia amb l’arbre principal, sinó que lleugerament per davant a fi de donar una profunditat a la composició.

-Les plantes han d’estar en harmonia amb el bonsai, i no li haurien de treure protagonisme, s’han de cuidar les proporcions.

-Les plantes exposades haurien de donar una sensació de maduresa en el test, sinònim de tenir anys de plantat, no es contemplen presentacions amb plantacions recents.

-Si exposem un arbre amb flor, la planta hauria de ser sense flor, i a l’inrevés: si l’arbre no té flors podem exposar una planta florida que li farà de contrast, malgrat que  també podem posar plantes sense flors en aquest cas. Es pot aplicar aquest mateix tipus de criteri en el cas de plantes o bonsais en fruit. En arbres d’estil literat o estirats per el vent, que acostumen a representar arbres que viuen en condicions difícils al seu medi natural, la planta d’acompanyament hauria de reflectir en certa manera aquest caràcter, per tant no hauria de ser excessivament frondosa.

-Entre el bonsai i la planta hauria d’haver una distància a considerar tenint en compte l’alçada, el moviment, i la dinàmica de l’arbre. Si dibuixem una diagonal imaginària des de la capçada de l’arbre passant pel vèrtex de la branca principal hauríem de situar la planta d’acompanyament al final d’aquesta línia imaginària.

-Les plantes no es posen mai directament sobre el tapet, haurien de col·locar-se sobre una base de fusta tipus jita (rodantxa fina de fusta) o similar. També es poden posar sobre tauletes de fusta cuidant sempre l’alçada, o sobre estoreta o entramats de bambú.

-Les plantes haurien de situar-se oposades a la direcció principal del bonsai. Si fos un estil vertical sense direcció predefinida, se situarien oposades a la rama principal de l’arbre o de més volum.  Les plantes també haurien de col·locar-se de forma que la direcció de la planta es dirigeixi cap a l’arbre de la composició.

-Les torretes que contenen les plantes haurien de ser en principi senzilles quant a colors o esmaltats, tot i que darrerament  també s’accepten i s’han posat de moda colors més llampants i formes més irregulars, així com també testos amb dibuixos. Una altra bona opció es plantar-les en roques o troncs, suggerint el seu medi natural, en aquests casos se solen combinar amb molsa.

-Existeix una variant que es diferencia dels SHITAKUSA habituals, perquè la plantació es realitza en una bola de molsa, sense torreta, aquest tipus de composicions es coneix amb el nom de KOKEDAMAS.

-Les plantes d’acompanyament són com petits bocins de natura que podríem trobar en qualsevol indret de la muntanya o als camps més o menys propers, i que a la fi aconsegueixen enganxar tant com el propi bonsai en si mateix.

Falgueres, gramínies, lliris, geranis, campanulas, violetes, equisetum (cua de caball), fragàries (maduixeres), orquídies, sempervivums, joncs, saxifragues, molses…  són alguns exemples de les més utilitzades, però el llistat podria ser inacabable.

També es poden presentar en exposicions individualment, o en composicions combinant diferents especies en el mateix test, aleshores, ja no es tenen en consideració les limitacions d’alçada. Aquest tipus de composicions són conegudes amb el nom de KUSAMONO.

En els kusamonos és encara més important el fet de reflectir l’estació de l’any, mitjançant les seves flors, fruits o fins i tota amb el color o l’estat del seu fullatge. Així es pot recordar el seu habitat natural i el seu origen.

En un principi les plantes havien de tenir relació amb l’hàbitat en què viu el Bonsai, encara que actualment no és té tant en compte aquesta qüestió.

A les exposicions de bonsai, el arbres grans, que s’exposen com a exemplars individuals, haurien d’anar acompanyats de la seva respectiva planta d’acompanyament, o complement.

Els arbres mitjans s’acostumen a presentar en composicions de tres elements, dos bonsais i una planta d’acompanyament. La planta  se situaria entre els dos bonsais però mai equidistant dels dos, sinó que habitualment se situa més a prop del bonsai de menys entitat de manera que el conjunt quedi visualment asimètric. Sempre s’hauria de procurar que els bonsais mitjans no siguin del mateix volum, un hauria de ser lleugerament més gran que el altre. La planta hauria d’estar orientada cap a l’arbre principal de la composició.

En les composicions de mames o shoins, es poden fer conjunts de 3, 5 o 7  elements, on només un, tan sols, acostuma a ser una planta d’acompanyament.

Per conrear les plantes, es poden utilitzar els mateixos substrats de bonsai, però garbellant la pols del substrat, i preferiblement de granulometria mes petita, d’aquesta forma poden  conservar  millor la humitat ja que estan  plantades en testos més aviat petits.

Desitjo que aquest article d’aproximació a les plantes d’acompanyament us ajudi a tenir una mica més clar el seu paper en el món del bonsai, i que vosaltres també arribeu a tenir aquest sentiment d’estima cap aquests petits i insubstituïbles bocins de natura com a mi m’ha passat.

• 

• 

• 

Pere Amenós