Associació Tarragona Bonsai

Quan ens endinsem en el món del bonsai, descobrim complements que inicialment no els havíem donat  cap importància, però que formen part de un conjunt ornamental i simbòlic on l’arbre és el protagonista principal.  Aquest és el cas particular de les plantes que acompanyen els bonsais a les exposicions.

El mateix podríem dir d’altres complements com les tauletes, tarimes de fusta treballada que serveixen per destacar el bonsai, o dels Kakejikus o Kakemonos, pintures o cal·ligrafies en un rotlle de penjar. També de vegades s’utilitzen els Suisekis, que són pedres que representen paisatges o figures humanes o de animals; o els Tenpais, figures de bronze, habitualment d’objectes, animals o persones. Tots aquests complements  ajuden a donar al conjunt de la composició una visió mes atractiva des del punt de vista estètic, i alhora, més representativa de la història que volem expressar.

Les plantes d’acompanyament són plantes silvestres, que tot i ser uns complements molt més humils que els propis bonsais, tenen també el seu propi protagonisme, tant per ajudar a expressar l’estació de l’any a la què ens trobem, com per donar un punt de contrast de l’arbre que estem exposant. Les plantes d’acompanyament i la seva relació amb l’arbre, ens ajuden a traslladar-nos mentalment als paratges naturals d’origen de l’espècie del bonsai exposat.

Les plantes d’acompanyament quan s’exposen com a complement dels bonsai en les exposicions s’anomenen SHITAKUSA.

A continuació es descriuen algunes normes bàsiques per presentar correctament la planta d’acompanyament al costat del bonsai en una exposició:

-Les plantes no haurien de superar l’alçada que té la base de l’arbre sobre la torreta, és a dir, haurien de ser més baixes que la suma de la tauleta d’exposició més el test del bonsai. Únicament està permès que sobrepassin aquesta alçada les flors de les pròpies plantes. L’excepció es donaria en arbres alts, com l’estil literat, que sí que es podria acompanyar amb plantes més altes.

-Les plantes no se situen en línia amb l’arbre principal, sinó que lleugerament per davant a fi de donar una profunditat a la composició.

-Les plantes han d’estar en harmonia amb el bonsai, i no li haurien de treure protagonisme, s’han de cuidar les proporcions.

-Les plantes exposades haurien de donar una sensació de maduresa en el test, sinònim de tenir anys de plantat, no es contemplen presentacions amb plantacions recents.

-Si exposem un arbre amb flor, la planta hauria de ser sense flor, i a l’inrevés: si l’arbre no té flors podem exposar una planta florida que li farà de contrast, malgrat que  també podem posar plantes sense flors en aquest cas. Es pot aplicar aquest mateix tipus de criteri en el cas de plantes o bonsais en fruit. En arbres d’estil literat o estirats per el vent, que acostumen a representar arbres que viuen en condicions difícils al seu medi natural, la planta d’acompanyament hauria de reflectir en certa manera aquest caràcter, per tant no hauria de ser excessivament frondosa.

-Entre el bonsai i la planta hauria d’haver una distància a considerar tenint en compte l’alçada, el moviment, i la dinàmica de l’arbre. Si dibuixem una diagonal imaginària des de la capçada de l’arbre passant pel vèrtex de la branca principal hauríem de situar la planta d’acompanyament al final d’aquesta línia imaginària.

-Les plantes no es posen mai directament sobre el tapet, haurien de col·locar-se sobre una base de fusta tipus jita (rodantxa fina de fusta) o similar. També es poden posar sobre tauletes de fusta cuidant sempre l’alçada, o sobre estoreta o entramats de bambú.

-Les plantes haurien de situar-se oposades a la direcció principal del bonsai. Si fos un estil vertical sense direcció predefinida, se situarien oposades a la rama principal de l’arbre o de més volum.  Les plantes també haurien de col·locar-se de forma que la direcció de la planta es dirigeixi cap a l’arbre de la composició.

-Les torretes que contenen les plantes haurien de ser en principi senzilles quant a colors o esmaltats, tot i que darrerament  també s’accepten i s’han posat de moda colors més llampants i formes més irregulars, així com també testos amb dibuixos. Una altra bona opció es plantar-les en roques o troncs, suggerint el seu medi natural, en aquests casos se solen combinar amb molsa.

-Existeix una variant que es diferencia dels SHITAKUSA habituals, perquè la plantació es realitza en una bola de molsa, sense torreta, aquest tipus de composicions es coneix amb el nom de KOKEDAMAS.

-Les plantes d’acompanyament són com petits bocins de natura que podríem trobar en qualsevol indret de la muntanya o als camps més o menys propers, i que a la fi aconsegueixen enganxar tant com el propi bonsai en si mateix.

Falgueres, gramínies, lliris, geranis, campanulas, violetes, equisetum (cua de caball), fragàries (maduixeres), orquídies, sempervivums, joncs, saxifragues, molses…  són alguns exemples de les més utilitzades, però el llistat podria ser inacabable.

També es poden presentar en exposicions individualment, o en composicions combinant diferents especies en el mateix test, aleshores, ja no es tenen en consideració les limitacions d’alçada. Aquest tipus de composicions són conegudes amb el nom de KUSAMONO.

En els kusamonos és encara més important el fet de reflectir l’estació de l’any, mitjançant les seves flors, fruits o fins i tota amb el color o l’estat del seu fullatge. Així es pot recordar el seu habitat natural i el seu origen.

En un principi les plantes havien de tenir relació amb l’hàbitat en què viu el Bonsai, encara que actualment no és té tant en compte aquesta qüestió.

A les exposicions de bonsai, el arbres grans, que s’exposen com a exemplars individuals, haurien d’anar acompanyats de la seva respectiva planta d’acompanyament, o complement.

Els arbres mitjans s’acostumen a presentar en composicions de tres elements, dos bonsais i una planta d’acompanyament. La planta  se situaria entre els dos bonsais però mai equidistant dels dos, sinó que habitualment se situa més a prop del bonsai de menys entitat de manera que el conjunt quedi visualment asimètric. Sempre s’hauria de procurar que els bonsais mitjans no siguin del mateix volum, un hauria de ser lleugerament més gran que el altre. La planta hauria d’estar orientada cap a l’arbre principal de la composició.

En les composicions de mames o shoins, es poden fer conjunts de 3, 5 o 7  elements, on només un, tan sols, acostuma a ser una planta d’acompanyament.

Per conrear les plantes, es poden utilitzar els mateixos substrats de bonsai, però garbellant la pols del substrat, i preferiblement de granulometria mes petita, d’aquesta forma poden  conservar  millor la humitat ja que estan  plantades en testos més aviat petits.

Desitjo que aquest article d’aproximació a les plantes d’acompanyament us ajudi a tenir una mica més clar el seu paper en el món del bonsai, i que vosaltres també arribeu a tenir aquest sentiment d’estima cap aquests petits i insubstituïbles bocins de natura com a mi m’ha passat.

• 

• 

• 

Pere Amenós

Avui us vull parlar d’un pi que vaig recuperar fa temps. Després de 2 anys de conreu, quan l’arbre estava ben arrelat, el vaig treballar en un taller que va fer el mestre japonès Takeo Kawabe  en una de les seves visites a Tarragona. L’arbre estava prou fort i el treball realitzat va ser molt bonic. L’arbre va evolucionar positivament després del treball però al cap d’un temps vaig descobrir que tenia unes taques a les fulles, era la phytophtora. Quan sents aquest nom és per espantar-se  i de seguida vaig tractar l’arbre amb diferents fungicides. Però l’arbre no responia positivament i cada vegada estava pitjor. A la foto següent es pot apreciar la greu afectació que li havia provocat el fong.

Jo ja havia llançat la tovallola però de nou ens va visitar el mestre Kawabe i quan va veure l’arbre em va dir: “Charo l’arbre està molt malalt però proba aquest tractament: sulfata cada 15 dies amb un fungicida diferent”. La primera vegada vaig fer servir Quadris, al cap de 15 dies vaig utilitzar Pelt i després el vaig tractar amb Previcur. L’arbre va reaccionar i de mica en mica es va recuperar. Encara ara segueixo fent-li tractaments amb fungicides però més distanciats en el temps. Podeu veure l’evolució que ha fet a les fotos.

• 

• 

No és un arbre fantàstic, però estic contenta d’haver-lo salvat, tot i que diuen que aquesta malaltia sempre està latent. Espero que us serveixi la meva experiència si mai teniu, millor que no, el mateix problema.

Consolación García

Avui hem fet un taller de Bonsai amb els arbres de l’associació. Ens hem trobat a la parcel·la de Pere Amenós amb totes les mesures de seguretat i prevenció de la CoVid 19.

Després d’un bon esmorzar ens hem posat a la feina amb tres monstres de bonsai: dues savines i un teix enorme (calia dues persones per moure l’arbre). Ens hem emprat de valent en  les tasques realitzades i tothom ha participat.

Hem tret el filferro  de la savina més gran, una phoenicea que havia estat treballada pel mestre Takeo a la Soshun 2019 i li hem netejat la fulla vella.

L’altra savina és una rastrera que també ha tingut una neteja de fulla vella.

I el treball més important s’ha fet sobre el teix: pinçat molt fort, filferrat,  i definició de noves rames. Tots hem quedat satisfets del resultat final i fins i tot hem parlat que aviat es podrà presentar en alguna exposició. 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

És el típic ficus comercial “pota d’elefant” o “ginseng” que ve amb una torreta de plàstic i una terra pèssima. La primera foto que tinc es del 30/01/2018, però ja feia uns mesos que tenia aquest ficus, diria que me’l va regalar la meva sogra pel meu aniversari per tant imagino que el tinc des del mes de maig del 2017.

30/01/2018 primeres fotos que tinc:

• 

• 

Durant aquest període només el vaig filferrar una mica ja que des  que el vaig veure per primera vegada tenia molt clar el que volia fer…

13/05/2018:

• 

• 

• 

• 

Volia corregir aquestes arrels horribles que donen nom a aquests exemplars i la millor manera era fent un “acodo” i aprofitant l’amplada que li donaven les arrels  podria quedar un ficus amb un nevari força curiós.

Així que el 13/05/2018 agafo una navalla ben afilada i “al lio” busco el millor punt per fer el tall, que serà a partir d’on iniciarà el futur nevari.  Pelo bé tota la superfície i posteriorment amb l’ajuda d’una bossa de plàstic i filferro faig un espai que omplo amb “musgo sphagnum”, el vaig mullant i introduint contra el tronc de l’arbre fins que està tot l’espai ple, el lligo fort i ho deixo obert per dalt per poder regar.

13/09/2018, 4 mesos mes tarda sorpresa:

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

El 13/09/2018, només 4 mesos mes tard, miro a veure si hi ha arrels i en anar destapant em vaig endur una gran sorpresa, havia generat moltes arrels així que era el moment de separar l’acodo. Després d’una bona estona desenredant i separant les arrels del “musgo sphangum” aconsegueixo  destapar el tronc de l’arbre. Decideixo  per on he de tallar per separar el nebari nou del vell, i amb l’ajuda d’una serra  tallo  tota la base  i  poleixo la ferida amb una podadora còncava deixant la part de sota el més plana possible. Retallo una mica les arrels massa llargues i les mal col·locades, el podo una mica de la copa per equilibrar-lo amb les noves arrels i el planto amb una barreja d’akadama i pomice, les ferides grans les tapo amb pasta cicatritzant. Unes setmanes protegit, sobretot del vent i a partir d’aquí , aigua, sol i ben abonat.

13/09/2018, Així va quedar finalment a la nova torreta:

Evolució del ficus des de llavors fins al dia d’avui amb fotografies.

25/06/2019, reacciona bé al transplantament

25/07/2019, està molt brostat i amb molt bona forma, aprofito per defoliar-lo:

• 

• 

14/03/2020, abans i després de pinçar:

• 

• 

07/05/2020 abans i després de defoliar:

• 

• 

09/05/2020 detall del nebari:

05/08/2020 comparativa entre l’estat inicial i l’estat actual:

• 

• 

• 

Eduard Bosch Forn

Història d’un om xinès comercial

L’om xinès (ulmus parvifolia) és una opció freqüent i accessible per a treballar pels que comencen a introduir-se al món del bonsai, ja que és molt resistent a les podes, trasplantaments i a variades condicions climàtiques. Fer-se amb un exemplar comercial és molt fàcil ja que abunden en centres comercials i de jardineria. No obstant això la seva producció en massa es reflecteix en general en una descurada ramificació i uns troncs poc estètics en forma de “s”. Si volem transformar aquest arbret en un bonsai de qualitat, haurem de fer canvis dràstics i conseqüentment tenir una mica de paciència, perquè finalment puguem contemplar un arbre que ens transmetrà la sensació d’estar davant d’un autèntic i diminut bocí de naturalesa al nostre jardí o balcó .

Aquí tenim un típic om xinès comercial. La ramificació secundària està formada per trams rectes que creixen en totes direccions, especialment cap amunt:

Realment aquest arbret ha estat treballat  com si fos  un “seto”. Haurem d’esperar al començament de la primavera per fer-li una poda dràstica i eliminar tot el sobrant, deixant exclusivament la ramificació primària, tal com es mostra en la següent foto:

Amb uns anys de podes, pinçats i filferrats, s’anirà definint una bona estructura general de l’arbre. Un simple canvi en la inclinació i una lleugera rotació del front, va dissimular la simple i poc atractiva forma de “s”, donant d’aquesta manera un aspecte completament diferent al nostre petit arbre. També podem  millorar el nevari mitjançant la realització d’un empelt d’arrels a la primavera, ja que aquests arbrets comercials de formació ràpida solen tenir poques arrels a la seva base.

A poc a poc anem millorant l’estructura de la ramificació, que s’estén de forma adequada cap a les masses foliars, que cada any augmenten en grandària:

Passats uns anys, podrem estar orgullosos de posseir un bonic bonsai que cridarà l’atenció dels nostres familiars i amics.

A continuació mostro l’evolució durant 10 anys d’aquest arbre:

• 

• 

Hem arreglat la ramificació i dissimulat  la poc estètica forma en “s”, i hem millorat  el nevari, utilitzant podes, filferro, pinçats, cultiu i molta paciència.

José Manuel
Pérez Sánchez