Cada any al mes d’agost es recorda una d’aquestes efemèrides que van marcar la Història de la Humanitat per constituir el final d’una època i l’inici d’una altra: L’explosió de la primera bomba atòmica en combat. Va ser, com recordaran, el 1945, a Hiroshima, i juntament amb la següent a Nagasaki va suposar la rendició del Japó i el final definitiu de la Segona Guerra Mundial per obrir la porta a l’era nuclear. El poder sinistre d’aquell arma va fer que mai més es tornés a utilitzar, resultant una eficaç dissuasió durant la posterior Guerra Freda.
No obstant això, la cosa va anar diferent per al 90% dels habitants d’Hiroshima, morts immediatament pels efectes de Little Boy. Un d’ells va poder haver estat Masaru Yamaki, però la casualitat, en forma d’una de les parets de casa, va voler que aquell home sortís més o menys il·lès, al marge d’uns quants talls pel trencament dels vidres d’una finestra. Yamaki vivia aproximadament a 3 quilòmetres de l’epicentre de l’explosió, el que va suposar estar en una zona prou allunyada com perquè la seva vivenda aguantés dempeus l’ona expansiva.
Així que Yamaki va sobreviure i, amb ell, la seva família. La humana i la vegetal, perquè resulta que aquell japonès era un mestre d’aquesta especialitat jardinera que consisteix a criar arbres en miniatura. Bonsais. Un mur envoltava el viver on aquests creixien i va servir per protegir-los també. Entre ells hi havia un exemplar de més de 3 segles d’edat, un pi blanc que segueix viu i ja ha assolit uns al·lucinants 390 anys.
Avui dia es pot veure al National Bonsai and Penjing Museum, que està al National Arboretum de Washington (Estats Units) perquè el Pi Yamaki, com ha estat batejat, va ser donat a aquest país, al costat de mig centenar més dels exemplars , per l’Associació Japonesa del Bonsai amb motiu de la celebració del seu segon centenari en 1976. No obstant això, la història d’aquell bonic i petit arbre no es va conèixer fins molt després, quan en 2001 els néts de Yamaki van viatjar a Washington i van visitar el lloc.
Allà van narrar la seva impressionant història (havia format part de la família durant 6 generacions), la seva miraculosa supervivència i el seu trasllat als Estats Units com a símbol de la relació amistosa sorgida entre aquest país i el Japó després de la guerra. Representava, en paraules d’Henry Kissinger, “l’atenció, el pensament, l’atenció i la llarga vida que esperem que tinguin els nostres dos pobles”. I, efectivament, els 53 bonsais nipons comparteixen avui espai amb altres 300 criats a Amèrica del Nord i la Xina (Penjing és la paraula xinesa que equival a bonsai).
I és que, diuen els experts orientals, un bonsai creix contínuament i necessita atenció i cures constants com si d’una mascota es tractés, agermanant horticultura i art. O sigui, que no és només un arbre sinó tot un estil de vida. Vida. Aquesta és la paraula clau. Potser per això no va sucumbir a l’horror nuclear.